El continent europeu era a finals del segle XVIII un territori en el qual es detectaven certs símptomes de canvi en les seves estructures socials, polítiques i econòmiques. La seva població havia augmentat considerablement al llarg de tota la centúria i aquest creixement, que havia estat degut més a la disminució de la mortalitat que l’augment de la natalitat, podia estimar en al voltant de 60.000.000 d’ànimes. Aquest creixement contrastava amb la relativa estabilitat demogràfica que s’havia registrat en els segles anteriors i va ser Malthus amb la publicació del seu Assaig sobre la llei de la població, a la fi del XVIII, que va cridar l’atenció sobre aquest fenómeno.La revolució demogràfica del segle XVIII va afavorir el rejoveniment de la població europea, que va imprimir un major dinamisme al procés històric i contribuir, juntament amb altres factors econòmics i ideològics, al progressiu deteriorament de les estructures socials que havien romàs gairebé invariables en el curs de les últimes centúries. Aquestes estructures estaven basades originàriament en un sistema funcional mitjançant el qual cada grup social complia amb una missió determinada i, a la vegada, se’ls reconeixia jurídicament uns privilegis determinats.

D’aquesta manera, el conjunt social es trobava dividit en tres ordres, cadascun dels quals tenia uns deures que complir i alhora podia gaudir d’uns derechos.El primer d’aquests ordres o estaments era l’eclesiàstic. Els seus membres pertanyien a una institució-l’Església-tenia com a finalitat la d’il · luminar els fidels en el camí de la salvació eterna. Instruïen al conjunt de la societat, no només en el terreny de l’espiritualitat, sinó que també exercien una tasca semblant en el terreny de la cultura i de les ciències. Durant l’Edat Mitjana, l’Església va ser l’únic estament docent i malgrat la secularització de l’ensenyament que va començar a registrar a partir del Renaixement, els eclesiàstics van continuar exercint una important tasca en la transmissió de la cultura des dels centres de primeres lletres fins les Universitats i altres centres d’ensenyament superior. A canvi d’aquesta dedicació a la societat en l’aspecte educatiu, l’Església era sostinguda per la pròpia societat. Això volia dir que a l’Església se li reconeixia una sèrie de privilegis entre els quals no era el menys important l’estar exempta del pagament de impuestos.La noblesa constituïa, després del clergat, el segon ordre de l’Estat durant l’Antic Règim. La noblesa era originàriament el braç armat de la societat, ja que tenia com a funció la seva defensa enfront dels enemics interiors i exteriors. Tenia l’obligació de servir al monarca cada vegada que aquest reclamés els seus serveis i havia col · laborar en el manteniment de la integritat del regne. Com a compensació a aquest tutela, la noblesa rebia per part dels membres del conjunt social una part dels seus fruits i del seu treball així com el reconeixement per la Corona d’una sèrie d’exempcions i privilegis, entre els quals hi havia també el de no pagar impuestos.El tercer estament era el més complex i heterogeni per ser aquell que integrava a tota la resta de la societat i estava format per la seva immensa majoria. La majoria dels seus membres eren camperols, encara que també formaven part d’aquest grup els artesans, els comerciants i tots aquells que exercien alguna activitat laboral. L’estat pla-o el tiers état, com se l’anomenava a França durant l’Antic Règim-tenia el dret a ser defensat per la noblesa ia ser instruït pel clergat, però a canvi havia de sostenir tots dos amb el seu treball, amb les seves prestacions i, sobretot, amb els seus impuestos.

Esta organització de la societat responia a unes necessitats que calia atendre en un determinat moment històric que es remunta a l’època medieval. Posteriorment, amb el transcurs del temps, aquesta divisió de funcions, que no tenia per què implicar cap element de jerarquització, va ser tergiversándose de manera que els dos primers estaments van ser perdent la seva noció de servei, encara que, això sí, se les van arreglar per retenir els seus privilegis i exempcions. Així doncs, quan arribem al segle XVIII, ens trobem amb dos estaments socials privilegiats, encimbellats a la part superior de la piràmide social-la noblesa i el clergat-que segueixen sense pagar impostos, mentre que el poble-que ja no és defensat ni instruït per ambdós-segueix sostenint en exclusiva amb les seves contribucions les despeses de l’Estat i realitzant una sèrie de prestacions als seus senyors laics i eclesiásticos.Sin això, no s’ha de pensar que a l’Europa de l’Antic Règim no hi havia una homogeneïtat en les estructures socials . La diversitat era important en les diferents zones del continent, d’acord amb l’evolució del seu respectiu procés històric. Els països occidentals, romanitzats des del segle I de la nostra era, presenten una societat més evolucionada que aquells situats a l’est del riu Elba, que no van tenir contacte amb la civilització llatina i amb el cristianisme fins als segles IX o X.En l’Europa occidental , el sistema feudal només significava que el senyor tenia un domini eminent sobre les terres pel qual rebia una sèrie de prestacions per part dels camperols. No existia la servitud, excepte en llocs molt localitzats i el camperol gaudia d’una llibertat que li permetia disposar de la terra per llegar-, vendre o repartir al seu gust, només amb pagar uns drets de canvi de propietat al senyor. No obstant això, a l’altra banda de l’Elba, el règim agrari presentava unes característiques ben diferents i per tant també l’estructura social era diferent. La terra pertanyia al senyor, i aquest no només tenia la propietat eminent, sinó la propietat efectiva. La servitud del camperol es trobava generalitzada ia Rússia, per exemple, tot camperol podia considerar-se un servent al segle XVIII, i una cosa semblant passava a Polònia, a Prússia ia Hongria. El camperol no podia disposar de la terra i els senyors tenien un poder gairebé absolut. Així doncs, mentre que a l’oest de l’Elba hi havia una complexa societat els interessos es trobaven perfectament entrellaçats, el que permetia una certa mobilitat, a l’Europa oriental la societat era completament tancada i els senyors exercien un domini sobre els serfs camperols sense que existís cap classe intermedia. En que fa als sistemes polítics, predominaven en l’última fase de l’Antic Règim les monarquies absolutes. El sobirà, que posseïa el seu poder per dret diví, acumulava en la seva persona la potestat de fer les lleis, d’aplicar i de determinar si aquestes lleis havien estat, o no, complertes.

És cert que la complexitat dels Estats moderns els havia obligat, cada vegada més, a delegar aquests poders en una complexa maquinària burocratitzada el funcionament els apartava progressivament del seu exercici real. Però això no significava una renúncia a la seva sobirania, més aviat al contrari podria dir que al segle XVIII es va reforçar el poder absolut de les monarquies, recolzades pels corrents de pensament de l’època representades pels «philosophes». Voltaire proposava com a exemple als reis la monarquia absoluta-tot i que il · lustrada-de Lluís XIV. El despotisme il · lustrat, aquest estrany i contradictori maridatge entre absolutisme i racionalisme que, segons Fritz Valjavec, portava en si mateix el germen de la descomposició, acabaria per debilitar la monarquia de l’Antic Règim fins convertir-la en una fàcil presa del embat revolucionario.La característica de la política econòmica imperant durant l’Antic Règim era l’intervencionisme de l’Estat mitjançant la creació de monopolis, la imposició de taxes de preus i salaris i l’excessiu reglamentisme sobre tots els mecanismes de producció, comercialització i venda a cada país, així com dels fluxos d’importacions-exportacions amb altres nacions del món. L’augment demogràfic del segle XVIII i la necessitat de trobar més mitjans per alimentar els nous consumidors, van obligar a remoure obstacles, com les formes estancades de la propietat o les maneres corporatius de treball, que trencaven les velles formes que havien prevalgut en l’economia durant segles. La pressió exercida pel fenomen de l’augment demogràfic va donar origen a molts països a mesures tendents a treure millor profit de terres que, en mans de propietaris negligents o incapaços, donaven menor rendiment del degut. Eren propietaris de grans extensions de terres que no tenien el capital necessari per posar en cultiu noves parcel · les o per modernitzar les seves explotacions. A més, amb freqüència, no podien alienar una part de les seves propietats per conrear millor la resta, perquè es tractava de terres amortitzades o de mans mortes.

Durant la segona meitat del segle XVIII es va donar a països com França, Itàlia o Espanya, una veritable lluita per la desamortització de terres pertanyents fonamentalment a l’Església. L’extensió dels cultius i, sobretot, les noves tècniques, van tenir una gran repercussió en el ritme de vida dels camperols. Tota aquesta gran revolució agrícola va ser impulsada pels teòrics, que tant a Anglaterra (Backewell, Townsend, Young), com a França (Quesnay, Dupont de Nemours), Itàlia (Genovesi, Galiani, Verri) o Espanya (Campomanes, Jovellanos), contribuir a difondre la idea de la necessitat de prendre mesures per millorar la producció mitjançant la ruptura dels vells esquemes económicos.Por altra banda, la pressió demogràfica no només va ser un dels factors que va determinar la revolució agrària, sinó que va ser també l’origen d’una revolució industrial que va començar al segle XVIII i que va continuar durant el segle XIX. La revolució industrial va ser més conseqüència de les necessitats dels homes que dels avenços de les ciències, però la seva aparició es va deure a la confluència d’aquests dos fenòmens diferents. Així doncs, a partir de 1760, sobretot a Anglaterra, però també a França, als Països Baixos i als països alemanys i austríacs, es va produir un gran avanç de la indústria, especialment de la tèxtil i la metal · lúrgica.

La invenció dels telers mecànics com la spinning jenny (1765), la water-frame (1768) i la mule jenny (1779) i de la màquina de vapor (1784) van tenir gran incidència en la producció i contribuir a canviar la vida de l’ home en aquells països del món occidental on aquests invents van poder ser aplicats entre els últims anys del segle XVIII i començaments del XIX.