A l’Espanya de principis del segle XIX València era, per població, la tercera ciutat d’Espanya amb 80.000 habitants. La seva economia estava basada en la producció de draps de seda i de ceràmica a més de la producció agrícola de l’horta que l’envolta.
A l’estat la situació era prou complexa. El 28 de octubre de 1807 Carles IV havia signat el tractat de Fontainebleau per autoritzar que un cos d’exèrcit francès travessara el territori espanyol per envair Portugal. Els desitjos del monarca espanyol d’annexionar la regió portuguesa de l’Algarve van ser fonamentals en aquesta decisió.
Després dels problemes interns de la dinastia dels Borbons, que fins i tot havien provocat un canvi de sobirà, el dia 6 de maig de 1808 Ferràn VII torna la corona al seu pare Carles IV sense conèixer que el dia anterior havia pactat amb Napoleó el seu lliurament a favor d’aquest últim. Napoleó no tindrà cap dubte en cedir-la al seu germà, el futur Josep I.
La història assenyala que València va caure en poder dels francesos el 9 de gener de 1812 i que, cinc dies després, entrava a la ciutat el nou amo i senyor de la capital: el mariscal Suchet, nomenat duc de l’Albufera per Napoleó. Però la sort del Regne de València estava tirada des del mes d’octubre de 1811. I el seu destí es van començar a lliurar a Sagunt.

La capital del Camp de Morvedre va començar a ser assetjada pels soldats imperials de Napoleó el 23 de setembre de 1811. Però aquella no era una batalla només per Sagunt. El colp francès anava més enllà de Sagunt per anexionar tot el Regne de València.
Com explica l’historiador José Luis Bagul: «València era indefensable. No tenia ni queviures ni soldats per suportar un setge. La defensa de la capital només servia per evitar cops de mà o embats ràpids, com el que va intentar el mariscal Moncey el 1808 sense èxit. Però no tenia condicions per suportar un setge en tota regla «. Per això, continua, «l’única manera d’evitar que València caigués era impedir que arribessin els canons de setge. I l’única manera era sostenint Sagunt, perquè els camins reals d’Aragó i Catalunya passen per Sagunt. Mentre hi hagin canons espanyols, els canons francesos no podrien passar per la carretera per arribar a València. Per això, mentre resisteix Sagunt, València estaria fora de perill. Però quan caigués Sagunt i l’artilleria de setge francesa pogués arribar davant els murs de València, la capital del Regne estaria perduda. No hi havia manera de defensar un setge normal amb artilleria pesada, munició suficient i cossos de sapadors i enginyers «, explica l’historiador.

Després de 34 dies de setge, Sagunt va caure el 25 octubre 1811 després de la derrota espanyola en la cruenta batalla lliurada entre Sagunt i Puçol. Entre altres coses, recalca Bagul, «perquè la marina britànica no va contribuir al tall de comunicacions entre Catalunya i València, que hauria bloquejat el pas de l’artilleria francesa».
Amb Sagunt presa, els francesos van assetjar València a principis de desembre. I després de dos dies de bombardejos i destrucció al gener, València es va rendir. «No hi va haver una defensa numantina o saguntina de València perquè es va preferir capitular i evitar a la població els horrors que havien patit Tarragona o Saragossa. Per evitar aquests saquejos, assassinats i violacions, no es va lluitar. En l’època la hi va cridar «la covarda rendició de València». Però hagués estat estúpid resistir a sang i foc dos o tres dies per acabar rendint per fam. No es podia fer més «.

Conseqüències físiques de la batalla.

Encara hui en dia podem vore vestigis físics d’aquella conquesta del ‘francès’: les bombardejades Torres de Quart, les marques de canonades s’atribueixen només als francesos de 1808, el destruït Palau Reial de València, l’estàtua del Palleter que recorda l’heroi popular de 1808; els danys al castell d’Orpesa, que està gairebé igual que quan va acabar la guerra, les espitlleres obertes pel batalló de caçadors voluntaris a les tàpies de la Cartoixa per atacar els francesos, l’antic pont de pedra del Barranc del Picador situat poc abans d’arribar a Puçol, on va tenir lloc, segons un general francès, «una de les càrregues més belles de la Guerra d’Espanya», la muntanya propera a Puçol on es van enfrontar els dos exèrcits i que va marcar el canvi de rumb de la batalla a favor dels francesos.